Quan érem refugiats

«Mai no volguérem veure ni creure que encetàvem l’exili dels pobres, dels vençuts. L’exili havia de durar més d’un quart de segle. No ho sospitàvem. En la nostra òptica era una pausa, un repòs en el camí i això ens impedia assumir la condició de refugiats i combatents.» En les acaballes de la Guerra Civil espanyola, mig milió de republicans van haver de creuar la frontera pels Pirineus. Les autoritats franceses, desbordades per l’allau de persones que demanaven ajuda humanitària, van confinar-los en improvisats camps de concentració. Com si fossin presoners, i no exiliats.

A Quan érem refugiats, Teresa Pàmies ens explica el viatge cap a la incertesa, llarg i dolorós, que va iniciar ella mateixa al camp de refugiats de Magnac-Laval. El seu testimoni punyent ens recorda que nosaltres també vam ser, fa no massa temps, víctimes de la tragèdia de l’exili forçat. Records dolorosos i imprescindibles d’una de les gran autores de la literatura catalana del segle XX, una veu que representa tota una generació que va triar el compromís polític davant de l’adveniment del feixisme. Un obra clàssica que recuperem perquè ens ajuda a posar-nos en la pell de les persones que, malauradament, també avui es veuen obligades a fugir de casa seva. Com vam fer nosaltres quan érem refugiats.

La crítica diu

Tota una declaració d’intencions per part de Sembra […] ells ens han volgut recordar que nosaltres també vam ser refugiats i no fa pas tant de temps.

Anna Guitart, Tria 33

El relat que recupera Sembra […] té un potentíssim efecte sobre la nostra realitat, perquè ens mostra en primera persona el dolor i l’angoixa que origina el desterrament per motius bèl·lics o polítics, i això ens fa molt més difícil continuar ignorant el que està passant a les portes d’Europa.

Felip Pineda, Culturplaza